L’augment de la longevitat s’ha aconseguit sobretot a l’convertir en malalties cròniques les causes de mort, amb les consegüents repercussions en la pràctica mèdica. Cada vegada són més les persones que han de ser ateses per malalties que limiten la seva capacitat funcional i la seva vida, sobretot, si experimenten dolor.
Existeixen molts dolors (de causa coneguda o no) que acompanyen les persones en el seu dia a dia, condicionant el seu estat d’ànim i la seva manera de viure. La analgèsia, l’organització de la son i l’estat afectiu estan regulats per processos cerebrals comuns, de manera que no és estrany que les persones amb dolor crònic presentin un patró de son deteriorat i un estat d’ànim negatiu, que disminueix la seva tolerància a el dolor. Un exemple d’aquesta retroalimentació maligna és la fibromiàlgia, en la qual els dolors de causa desconeguda s’associen a cansament, insomni de fragmentació i estats depressius, que fan impossible l’acompliment d’una activitat regular.
La analgèsia, l’organització de la son i l’estat afectiu estan regulats per processos cerebrals comuns, de manera que no és estrany que les persones amb dolor crònic presentin un patró de son deteriorat i un estat d’ànim negatiu, que disminueix la seva tolerància a el dolor
No és concebible un correcte tractament de dolor crònic sense una adequada avaluació de l’estat psicopatològic de cada pacient. Els psicofàrmacs poden potenciar l’efecte dels analgèsics, reduir el seu consum i millorar considerablement l’estat d’ànim i la qualitat de vida en general.
Amb els pacients afectats de dolors crònics es fan consideracions semblants a les que susciten les persones d’edat quan estan deprimides. Com és lògic que estiguin deprimides perquè tot els fa mal i els queda poc, reben més compassió que tractaments.
